Models d’Ensenyament

Un model d’ensenyament és molt més que un mètode o un programa, és un pla estructurat que pot usar-se per a configurar un currículum (curs d’estudis a llarg termini), per a dissenyar materials d’ensenyament i per a orientar l’ensenyament en les aules.

(Joyce i Weil, 1985: 11)

Els models d’ensenyament són, d’una banda, marcs de racionalitat sobre els quals els educadors fonamenten les seues accions i, per una altra, font permanent de recursos per a l’acció. D’aquesta manera, els models proporcionen els quadres cognitius que permeten assignar significat i valor a una determinada realitat, ja siga una situació educativa o una forma d’actuar. És a dir, els models d’ensenyament contribueixen a la configuració de la pràctica educativa i, per tant, a la construcció de les condicions per a l’aprenentatge i de les maneres concretes d’ensenyar, proporcionant als educadors marcs de referència dins dels quals les seues decisions adquireixen significació, sentit i, sobretot, valor.

La cerca d’un mètode universal per a l’ensenyament ha sigut durant dècades una cerca doctrinària, quan no dogmàtica, que ha exigit del professorat una alta dosi de resistència a la desraó, d’ací la sensació de canvis impulsats per les modes que tenen amb freqüència els educadors.

Fa més de setanta anys, John Dewey, una de les autoritats més importants del pensament educatiu, ens recordava que la vella filosofia de “l’un o l’un altre”, és a dir, que l’oposició entre ensenyament tradicional o ensenyament progressista, ensenyament directe o aprenentatge per descobriment, model tradicional o model constructiu, etc., havia deixat de resultar útil.

En definitiva, aquesta forma de plantejar els problemes educatius comportava notables dificultats perquè situava la decisió de les maneres d’ensenyar en el marc d’una racionalitat doctrinària, és a dir, en el marc d’una disputa entre doctrines filosòfiques aliena, en molts casos, a les necessitats, característiques i condicions dels subjectes educats.
En aquest sentit, l’aprenentatge de les competències clau no reclama del professorat un nou esforç de conversió sinó un esforç d’integració, açò és, un esforç per comprendre tot el saber acumulat durant les últimes dècades per a valorar tant les seues possibilitats com les seues limitacions. La raó essencial d’aquest esforç d’integració és que l’aprenentatge de les competències clau requereix tanta amplitud i varietat en les tasques d’aprenentatge que resultaria difícil, per no dir impossible, que una sola teoria d’aprenentatge, o un sol model d’ensenyament puga dotar-nos de les eines tant conceptuals, com a teòriques o tècniques que podem necessitar.

En conosonància, els models d’ensenyament són una resposta estratègica basada en la modulació de les possibilitats i limitacions que cadascun dels models educatius ofereix, d’ací que el professorat no pot limitar-se, en cap cas, a realitzar una aplicació més o menys conscient d’un determinat model d’ensenyament, per molt àmplies que siguen les seues possibilitats. Més encara, una resposta estratègica com la qual proposem (integrant diferents models d’ensenyament) reclama una atenció preferent als models que ja estan configurant la pràctica docent i el currículum real del centre educatiu per a dotar de valor educatiu a aqueixos models i, en cas necessari, introduir modificacions.

Creiem que la força de l’educació resideix en la utilització intel·ligent de tal varietat d’enfocaments, adaptant-los als diferents objectius i a les característiques dels alumnes. La competència docent sorgeix d’acostar-se a xiquets diferents creant un mitjà multidimensional i ric.

(Joyce i Weil, 1985: 9)

Anuncis